COLLECTION
GENERAL CATALOGUE OF WORKS

Results:  1

Nit de lluna
  • Cristòfol Peralba, Leandre
  • Nit de lluna, 1935
    • Fust de filar i ou de sargir damunt fusta i en una vitrina
    • 41,9 x 31,9 x 21,7 cm.
    • MAMLL - 1226
    • Donació de Leandre Cristòfol, 1990
    Description
    Bibliography
    Exhibitions

    Altra de les obres més significatives del període 1933-1939 en la trajectòria avantguardista de Leandre Cristòfol és aquest objecte titulat “Nit de lluna”. Aquesta peça és probablement una de les obres que més s’atança a la poètica objectual del surrealisme. El propi Cristòfol ens proporciona una clau per entendre el seu motiu generador, tot i que l’obra assolirà altres significats i consideracions.
    “Us explicaré com em va sortir una de les primeres obres surrealistes. (...) Va arribar un moment que vaig veure que els perdria [es refereix als seus pares] i vaig pensar que si feia una composició amb un fus d’aquells amb el que filava la mare i un ou de sorgir mitges, tindria amb allò un record de la meva mare (...) Per a mi era un record, i va ser entesa com una obra surrealista. Realment ho és”.
    L’obra en qüestió delimita un espai objectiu i concret, que actua com a escenari d’un joc entre dos objectes d’ús quotidià deslliurats de la seva funció original, en aquest cas lligats sentimentalment i de manera intiutiva al record de la mare, sobre una superfície de fusta lleugerament combada, que esdevé l’espai imaginari en el qual s’enfronten formes antagòniques definides per la línia corba (l’ou de fer mitja) i la recta (el fust). Un espai que a més a més, a diferència de la replica que elaboraria anys després, es troba dins d’una caixa de fusta semicircular a mode d’urna, que reforça la importància de la il·luminació al contrastar la foscor del fons de la caixa amb la llum exterior que penetra lateralment, tot subratllant el to poètic de l’escenografia. Segurament aquest aspecte, juntament amb el títol que li donà l’artista, aporten un suggeriment de misteri que emfatitzen el to poètic i líric d’aquest objecte.
    En aquest cas, doncs, no ens trobem davant d’uns materials modelats com el de les seves escultures més organicistes, deutores de les obres de Hans Arp, o a la exploració de les possibilitats expressives de materials o objectes d’ús quotidià o industrials en ésser modificats, sinó en la reutilització d’objectes trobats descontextualitzats que en associar-se d’una determinada manera apunten, no un sentit figuratiu sinó diguem que suggestiu, una sèrie d’afinitats que fan que assoleixin una nova funció com a metàfora poètica.
    No és aquesta precisament la tendència més significativa de l’obra escultòrica de Leandre Cristòfol, però sí que aquesta es correspon a la seva vessant més vinculada a la poètica surrealista, obsesionada per la producció d’objectes simbòlics. En aquest sentit cal destacar, però que en el cas de Cristòfol no es tracta simplement d’una ordenació formal de materials o objectes sinó que aquesta operació es sotmet als imperatius de la seva intuició sensible.

    Jesús Navarro